dimecres, 22 d’octubre del 2014

QUAN EL TEMPS S'ATURA

Era un dimecres, però no pas un dimecres qualsevol. Era el dia vint-i-quatre de setembre i la ciutat encara dormia després que les campanes haguessin anunciat l’arribada del migdia. La nit anterior havia anat a la platja de Bogatell amb un grup d’amigues per gaudir dels concerts d’alguns dels grups més importants del panorama musical català del moment.
El metro semblava una llauna de sardines i a la sortida van allunyar-se de l’onada de gent que marxava cap a la platja per agafar una ruta alternativa. Parlaven dels projectes que estaven iniciant, dels que tenien en ment i de tot el que havien hagut de deixat enrere per convertir-se en qui eren. Parlaven de l’avui i del demà. També recordaven el dolor que havien hagut de afrontar feia ben poc. Parlaven amb respecte i amb entusiasme però en el seu to s’hi podia reconèixer un deix de nostàlgia que es feia palès al verbalitzar les experiències passades. Parlaven fluixet i des de ben a prop. Parlaven, caminaven i despullaven la seva ànima en companyia. I la conversa els va fer perdre la noció del temps i també el sentit de l’orientació.
Quan van trepitjar la sorra per primera vegada el concert ja havia començat. La platja estava plena de parelles enamorades que feien públic el seu desig, de colles d’amics i amigues que saltaven i ballaven al ritme de la música mentre compartien glops de cervesa i també d’algunes famílies amb criatures que seien prop del mur lateral. Elles es van situar tan a prop de l’escenari com van poder, però els va resultar difícil avançar entre tota aquella gentada. Finalment es van haver de conformar mirant els components del grup a través d’una de les pantalles gegants ubicades al final del recinte. Des d’allà van cantar, ballar i riure. Com sempre que es retrobaven.
I també va ser des d’allà des d’on ella va pensar en ell. I li va enviar un missatge perquè intuïa que el tenia a prop. Les xarxes socials estaven col·lapsades i la resposta va tardar en arribar. Efectivament, les orelles de cadascun sentien la mateixa melodia, els seus cossos buscaven l’oxigen en la mateixa brisa marina i les dues parelles de peus es movien al mateix ritme. Els separaven centenars de persones, els diferents plans que les seves respectives colles d’amics havien previst per aquella mateixa nit, una allau de gent que els va impedir retrobar-se i també la decisió que ell havia pres, en aquell precís instant, de marxar cap el barri del Born. Malgrat tot, els va separar tot allò que l’endemà els tornaria a unir, perquè ell no va desaparèixer sense proposar-li de dinar plegats el dia següent. I ella ho va acceptar.

Es va despertar a una hora raonable perquè una de les seves amigues havia passat la nit a casa seva i la volia acompanyar a l’estació de ferrocarrils per explicar-li com podia tornar a casa. Era un dia festiu. Era la diada de la Mercè i la ciutat semblava adormida malgrat ja fos, gairebé, l’hora de dinar. A ella li agradava la sensació de calma que es respirava per aquells carrers que habitualment veia plens de gent a totes hores i va aprofitar el camí de tornada de l’estació per passejar pausadament en direcció a la parada de l’autobús que la portaria a casa d’ell.
Després d’equivocar-se a l’agafar el transport públic i d’haver de desfer la ruta que havia iniciat per tornar al barri de Gràcia, es va adonar que l’autobús que necessitava per arribar a la direcció que ell li havia indicat no circulava els dies festius. Semblava impossible que la cosa sortís bé, així que, veient que ja s’acostava l’hora acordada, ell va agafar la moto i la va anar a recollir per tornar, novament, al barri on tots dos vivien.
Els seus pisos respectius estaven prop de la muntanya i el bar on  van anar estava situat a una zona elevada que permetia tenir unes vistes espectaculars de gran part de la ciutat. La terrassa era àmplia i estava plena de taules i cadires metàl·liques on la gent prenia refrescos i feia el piscolabis. Van observar l’espai per trobar un lloc adient per ells i va ser en aquell instant quan van veure quelcom que els esperava, quelcom que els convidava a introduir-se en l’ambient de forma subtil. Al costat de la porta d’entrada de l’establiment hi havia un sofà negre amb grans coixins de color gris.
Van córrer perquè no els prenguessin el lloc que ja s’havien imaginat seu i van tirar-se sobre l’escuma dels seients deixant anar tot el pes del cos. El cul els quedava arran de terra. Van restar una estona en silenci, a la intempèrie, mentre miraven el cel amb els caps recolzats a la part més alta del respatller. Les cames els quedaven gairebé estirades, amb els peus tocant al paviment. Els núvols tapaven el cel i el vent els acariciava amb força les pells. No van gosar treure’s les jaquetes.

El temps s’havia aturat. Estava segura que aquell sofà havia estat testimoni de milers d’històries com la d’ells dos. Històries d’amor incondicional, de diversió i bogeria. Llegendes de forta amistat i respecte mutu. Històries de persones anònimes i senzilles, autèntiques i sinceres. Històries de gent que té clar quins són els seus orígens però no sap del tot cap on es dirigeix. Gent sensible i vulnerable. Gent apassionada, creativa, amb entusiasme i amb capacitat per creure que quelcom millor és possible. Persones polivalents. Gent amb un xic de tristesa i desesperació, a vegades. Persones amb un gran món interior. Gent amb molta necessitat d’amor i amb moltes ganes d’estimar. Gent, en definitiva, com ells dos. 

Key

... al sofà!

Bfffff... per fi a casa! Després d'haver-me inventat una línia regular de cotxe entre el meu nou pis i l'Ikea (el de Badalona sempre), per fi puc descansar... ara només queda pintar el pis, buidar les caixes, muntar el llit, muntar els armaris, muntar les cadires, muntar la taula, muntar-me la gossa, col·locar el que hi ha dins les caixes al seu futur espai, col·locar-me, decorar, extremunció i enterrament. Serà ràpid, curt i amb l'ajuda d'un Voltaren (que el meu pare diu que va molt bé per fer passar sessions heavys) sense dolor. Abans però, gaudiré d'una coca-cola ben freda acompanyada d'unes patatonetes xips (les chips d'abantes) al meu fantàstic so... MERDA! EL SOFÀ! Seré idiota! després de repassar una i altra vegada el llistat de tot el que havia de comprar, va i em deixo el puto sofà! No money, no sofà...
És dijous; al Guinarbronx els dijous és dia de... recollida. M'hauré de conformar en tenir un "sofà de dijous". Xandall, bambes, samarreta neta i a voltar pel barri. Tinc varis punts de recollida localitzats; traçaré un mapa virtual al meu cervell i a caminar!
Parada número 1: els contenidors de tocar a casa. Ni rastre de sofàs... quatre armaris desmontats (perquè la gent tira tants armaris als contenidors?), quatre peces de roba pel terra i poca cosa més. La veritat és que m'hagués anat de perles arribar i moldre a la primera parada (més que res per un tema de proximitat...).
Parada número 2: un xic més enllà de l'anterior contenidor (què en faré de dir-vos els carrers si tampoc els coneixereu...?). Premi! A mesura que m'hi vaig acostant veig que el meu premi cada cop n'és menys... un "sillon" putrefacte, d'un color més aviat lilós i amb alguns forats bastant considerables. No vull saber qui tenia aquesta rampoina a casa... passo.
Parada número 3: un xic més enllà de la parada 2 (què en faré de dir-vos...?). Ui... aquesta olor? Ah... adolescents drogant-se. Passo de llarg.
Parada número 4: un xic més enllà de la parada 3 però cada cop més a prop de casa. Un sofà, un pèl perjudicat però un sofà! Amb un parell de banys-maria a la rentadora i una mica de KH-7 (que òstia, treu la merda de per tot arreu... de fet, últimament, per dutxar-me, el faig servir com a sabó pel cos) i el tindré com nou! No vull saber si s'hi han fet gaires marranades al damunt d'aquest sofà... la meva ment perversa és capaç de dibuixar-hi molts cossos d'aspecte esvelt i preciós com també d'altres no gens agradables. En fi... la força del KH-7 s'ho emportarà...
Malgrat tenir localizat el sofà, el problema no queda resolt... com puc portar el sofà a casa? és evident que tot sol no podré portar-lo. Va, el portaré tot sol! Val, millor que el deixi al terra i pensi una alternativa abans no se'm trenqui l'esquena. Telefono a un company que sé que no viu massa lluny de casa: "Una hora i sóc aquí...". Talment com si fos un nen protegint la seva pilota de l'Espanyol signada pels jugadors catalans de la primera plantilla (...) vaig aferrar-me a aquell sofà i no el vaig deixar sol ni un moment; abraçant-lo, fent-li petons... bé això no... hem quedat que fins que no hagi passat el KH-7, res de res.
Al cap d'una hora, tal i com havia promès, va arribar el company i amb força, a banda i banda del sofà, el vam traginar fins a casa.
Ja a la seva nova ubicació vital, nèt i polit, serà partícep de moltes situacions controvertides, divertides, tristes i algun capítol que tampoc cal explicar.

Per fi me la podré muntar... i a la gossa també.








Tini.


S'ho fa

S'ho fa sola. O acompanyada.
S'ho fa escoltant música. O mirant la TV.
S'ho fa mentre llegeix. O quan dibuixa.
S'ho fa asseguda. O estirada.
S'ho fa al matí. O a la tarda.
S'ho fa a la tardor. O a l'estiu.
S'ho fa quan plou. O quan bufa la tramuntana.

Però sempre s'ho fa... al sofà!

Quim

dissabte, 11 d’octubre del 2014

ELS SOFÀS

ELS SOFÀS 
Sofàs, gran dilema. De sofàs n’hi ha de moltes tipologies, amb formes i materials diferents. Chaiselongue, de raconera, senzill, butaques, de dues, tres, quatre places, de pell, de roba sintètica, de pell girada, polipell amb funda, sense funda, amb manta o sense, amb coixins o sense, etc.

Tot i que no ho sembli a primera vista, un sofà diu molt d’una casa, en definitiva, diu molt d’una persona o família. Hi ha sofàs impol·luts i freds a on no seuries mai, n’hi ha d’altres que reflecteixen clarament que a la casa hi habiten animals de companyia, tot ple de pèls i amb aquella olor característica que fan els animalons. Són aquests sofàs que si vas vestit de negre i t’asseus, quan t’aixeques la roba s’ha tornat beige o blanca. D’altres sofàs porten a terme la funció de penjador de roba o de posa objectes.
En funció del sofà que sigui et convidaran a dormir, a llegir o a no trepitjar-los mai a la vida. Jo puc dir que quan m’estiro per dormir a un sofà que no és el meu, vol dir que tinc molta confiança i això només em passa a casa mon germà.   

Un sofà a una casa és vital, igual que una taula de menjador. Però quan penso en sofàs se’m vénen a sobre molts dubtes.
El primer gran dubte és... un sofà és per seure o per estirar-se com si fos un llit?
Doncs les dues coses, la qüestió rau en si estàs acompanyat o no i quin tipus d’acompanyament és. Quan estàs sol, t’estires, quan estàs acompanyat per persones de poca confiança seus tan artificialment que estaries deu mil vegades més còmode a una cadira de ferro, dura i freda. Quan l’acompanyament és protagonitzat per una persona de molta confiança només cal decidir qui posa els peus a sobre de qui.
El segon gran dubte que em plantejo és... a un sofà s’hi pot menjar o no? Suposo que en aquest cas és similar al que li passa a una persona fumadora quan es compra un cotxe nou, al principi no fuma però ho acabarà fent. Amb aquesta resposta em responc a mi mateixa el dubte de si a un sofà s’hi pot fumar o no.
El tercer dubte és... com la gent aconsegueix que un sofà estigui lliure d’objectes? Si teniu la resposta agrairia que m’ho comentéssiu més que res perquè en el meu cas sento un impuls incontrolable per deixar-hi coses.
El quart dubte és... quan sabem que s’ha de canviar el sofà de casa? Quan ens agafa mal d’esquena? Quan està destrossat per les nostres mascotes que tant estimem però que mataríem a moments? Quan fem remodelació i ja no ens combina amb els mobles? És una tasca difícil aquesta de saber exactament el moment de renovació d’un sofà.
A més a més, el moment de llençar un sofà provoca sentiments d’angoixa i tristesa alhora perquè s’han viscut molts moments i ens pensem que el sofà ja forma part de les nostres vides i hem d’iniciar un procés de dol.
Tot i que sabem que el millor que podem fer és llençar-lo al carrer el dia dels trastos i que els gossos s’hi pixin a sobre fins que ho vinguin a recollir, sempre se’ns acudeix donar-li a algú altre. És com si volguéssim traspassar el nostre dolor a altres persones. Suposo que té a veure amb el que comenten els psicòlegs en relació a que el dolor compartit es fa més suportable.

Jo vaig canviar el meu sofà quan vaig descobrir un os que tenia entre el final de l’esquena i l’inici del cul i que encara no havia tingut el plaer de conèixer-lo. El que sol passar és que aquest os t’adorm tot cul, fent que adoptis unes postures gens naturals que es podrien incloure al catàleg del Kamasutra. La qüestió és que és un os tan central que el que acaba provocant és que el dolor es contagiï a la resta d’ossos que l’envolten.

Hi ha una cosa que fem les persones que em sorprèn molt. Per què comprem sofàs tan bonics si acabem posant la funda més horrible que hem trobat a la botiga de xinesos? No seria més intel·ligent comprar un sofà horrible i cobrir-lo amb una funda preciosa?  

El sofà és d’aquelles coses que un dia o altre, sense saber perquè, te n’acabes empenedint d’haver-lo comprat i et produeix tanta vergonya acceptar la teva errada que no ho compartiràs amb ningú mai a la vida i portaràs en silenci la teva frustració.
Per això penso que la compra de sofàs hauria de ser com la compra de roba, és a dir, que amb el tiquet es puguin canviar.

A mi els sofàs em desperten tendresa perquè he viscut molts moments de la meva vida. De fet la nostra generació es diferencia de la dels nostres pares i mares pel fet que nosaltres hem viscut amb sofà i ells i elles no.
Tinc molts records als sofàs de casa meva. Un d’aquests records és quan veia “Bola de drac” amb mon germà o quan jugàvem plegats a naus espacials o quan veia sèries d’adolescents. De fet, és a la infància i a l’adolescència quan es consumeix més televisió. Quan surts de l’adolescència, la televisió passa a ser més una acompanyant i el consum global es realitza de forma online.
Un altre record que posseeixo és una anècdota que us explicaré a continuació.
Quan jo era petita, tenia dues cries de hàmster que portava a tot arreu. Un dia a la meva torre durant les vacances de Nadal estava veient la televisió al sofà de pell marró molt vell que hi havia al menjador. Tenia els dos hàmsters a la mà i recordo que em despistava i després no els trobava per enlloc. No se com, però el sofà tenia uns forats per on un rosegador podia endinsar-se a l’interior d’aquest. Quan de sobte em vaig adonar que no tenia els hàmsters a prop meu em va fer un salt el cor perquè els vaig començar a buscar i no els trobava. De sobte vaig començar a veure uns embalums que es movien i em vaig adonar que eren els meus petitons. Se’m va ancorar al cor una gran angoixa perquè no sabia com els podia treure d’allà ni per on havien aconseguit entrar-hi. Finalment ells van poder sortir i des de llavors, mai més vaig veure la televisió alhora que tenia els hàmsters a les meves mans.
  
Els moments de sofà els recordo molt positivament. Sobretot m’agrada estirar-me a l’hivern quan fa fred en companyia de la meva mare i el meu gos. Tota tapada amb la manta, fent la migdiada i sabent que no tinc coses a fer. És per a mi un moment màgic que no canviaria per res del món.

I és que els sofàs suporten moltes coses, persones alienes al nucli familiar que dormen esporàdicament amb olor a alcohol i fum de tabac, objectes diversos que posicionem durant uns dies, animals eufòrics per poder pujar-hi, converses de llargues hores, migdiades que per la seva extensió deixen de ser migdiades, gasos, menjars, sexe, amor, riures, llàgrimes, angoixes... i no ens n’adonem que també necessiten que tinguem cura d’ells.

Per tant, la meva sentència és que igual que els gossos s’assemblen als amos, amb els sofàs passa el mateix i si n’hem de comprar un, pense-m’ho bé i tinguem cura d’ell, que els sofàs també es netegen!

Raquel Díez Nievas