Era un dimecres, però
no pas un dimecres qualsevol. Era el dia vint-i-quatre de setembre i la ciutat
encara dormia després que les campanes haguessin anunciat l’arribada del
migdia. La nit anterior havia anat a la platja de Bogatell amb un grup
d’amigues per gaudir dels concerts d’alguns dels grups més importants del
panorama musical català del moment.
El metro semblava una
llauna de sardines i a la sortida van allunyar-se de l’onada de gent que
marxava cap a la platja per agafar una ruta alternativa. Parlaven dels
projectes que estaven iniciant, dels que tenien en ment i de tot el que havien
hagut de deixat enrere per convertir-se en qui eren. Parlaven de l’avui i del
demà. També recordaven el dolor que havien hagut de afrontar feia ben poc.
Parlaven amb respecte i amb entusiasme però en el seu to s’hi podia reconèixer
un deix de nostàlgia que es feia palès al verbalitzar les experiències
passades. Parlaven fluixet i des de ben a prop. Parlaven, caminaven i despullaven
la seva ànima en companyia. I la conversa els va fer perdre la noció del temps
i també el sentit de l’orientació.
Quan van trepitjar la
sorra per primera vegada el concert ja havia començat. La platja estava plena
de parelles enamorades que feien públic el seu desig, de colles d’amics i
amigues que saltaven i ballaven al ritme de la música mentre compartien glops
de cervesa i també d’algunes famílies amb criatures que seien prop del mur
lateral. Elles es van situar tan a prop de l’escenari com van poder, però els
va resultar difícil avançar entre tota aquella gentada. Finalment es van haver
de conformar mirant els components del grup a través d’una de les pantalles
gegants ubicades al final del recinte. Des d’allà van cantar, ballar i riure.
Com sempre que es retrobaven.
I també va ser des
d’allà des d’on ella va pensar en ell. I li va enviar un missatge perquè intuïa
que el tenia a prop. Les xarxes socials estaven col·lapsades i la resposta va tardar
en arribar. Efectivament, les orelles de cadascun sentien la mateixa melodia,
els seus cossos buscaven l’oxigen en la mateixa brisa marina i les dues
parelles de peus es movien al mateix ritme. Els separaven centenars de persones,
els diferents plans que les seves respectives colles d’amics havien previst per
aquella mateixa nit, una allau de gent que els va impedir retrobar-se i també
la decisió que ell havia pres, en aquell precís instant, de marxar cap el barri
del Born. Malgrat tot, els va separar tot allò que l’endemà els tornaria a
unir, perquè ell no va desaparèixer sense proposar-li de dinar plegats el dia
següent. I ella ho va acceptar.
Es va despertar a una
hora raonable perquè una de les seves amigues havia passat la nit a casa seva i
la volia acompanyar a l’estació de ferrocarrils per explicar-li com podia
tornar a casa. Era un dia festiu. Era la diada de la Mercè i la ciutat semblava
adormida malgrat ja fos, gairebé, l’hora de dinar. A ella li agradava la
sensació de calma que es respirava per aquells carrers que habitualment veia
plens de gent a totes hores i va aprofitar el camí de tornada de l’estació per passejar
pausadament en direcció a la parada de l’autobús que la portaria a casa d’ell.
Després
d’equivocar-se a l’agafar el transport públic i d’haver de desfer la ruta que
havia iniciat per tornar al barri de Gràcia, es va adonar que l’autobús que
necessitava per arribar a la direcció que ell li havia indicat no circulava els
dies festius. Semblava impossible que la cosa sortís bé, així que, veient que
ja s’acostava l’hora acordada, ell va agafar la moto i la va anar a recollir
per tornar, novament, al barri on tots dos vivien.
Els seus pisos
respectius estaven prop de la muntanya i el bar on van anar estava situat a una zona elevada que
permetia tenir unes vistes espectaculars de gran part de la ciutat. La terrassa
era àmplia i estava plena de taules i cadires metàl·liques on la gent prenia
refrescos i feia el piscolabis. Van observar l’espai per trobar un lloc adient
per ells i va ser en aquell instant quan van veure quelcom que els esperava,
quelcom que els convidava a introduir-se en l’ambient de forma subtil. Al
costat de la porta d’entrada de l’establiment hi havia un sofà negre amb grans
coixins de color gris.
Van córrer perquè no
els prenguessin el lloc que ja s’havien imaginat seu i van tirar-se sobre
l’escuma dels seients deixant anar tot el pes del cos. El cul els quedava arran
de terra. Van restar una estona en silenci, a la intempèrie, mentre miraven el
cel amb els caps recolzats a la part més alta del respatller. Les cames els
quedaven gairebé estirades, amb els peus tocant al paviment. Els núvols tapaven
el cel i el vent els acariciava amb força les pells. No van gosar treure’s les
jaquetes.
El temps s’havia
aturat. Estava segura que aquell sofà havia estat testimoni de milers
d’històries com la d’ells dos. Històries d’amor incondicional, de diversió i
bogeria. Llegendes de forta amistat i respecte mutu. Històries de persones
anònimes i senzilles, autèntiques i sinceres. Històries de gent que té clar
quins són els seus orígens però no sap del tot cap on es dirigeix. Gent
sensible i vulnerable. Gent apassionada, creativa, amb entusiasme i amb
capacitat per creure que quelcom millor és possible. Persones polivalents. Gent
amb un xic de tristesa i desesperació, a vegades. Persones amb un gran món
interior. Gent amb molta necessitat d’amor i amb moltes ganes d’estimar. Gent,
en definitiva, com ells dos.
Key
