dissabte, 29 de novembre del 2014

La no-mort

I si la mort no existís?

I si allò que anomenem "mort" fos només un final d'un cos, d'una màquina, que és on habita durant un temps la nostra essència?

I si som quelcom més que un cos físic que es desgasta fins que mort?

I si després de deixar el cos actual aquesta essència tornés a un altre cos?

I si venim a un cos humà fins que transcendim a una altra dimensió o realitat o fins que tornem a començar un nou cicle de vides (mineral, animal...)

I si la mort deixés de fer-nos respecte, deixés de frustrar-nos i de fer-nos por?

I si la mort fos un viure diferent?

La mort com a vida? No em feu cas, dec estar sonat.

Quim

dimecres, 26 de novembre del 2014

Apa, adiós!

Al final ha traspassat... ha resistit fins on ha pogut, però al final s'ha rendit. Suposo que al cap i a la fi, és el que tocava; tants productes químics havien de passar factura... 
Ara podria començar a engegar el discurset de "Déu l'hagi perdonada..." o el "Bon vent i barca nova!". Que per cert, sabeu què vol dir aquesta expressió? és realment molt crua... la barca vindria a ser la caixa de morts i el vent doncs... un "apa, adiós!". Quin munt de merda es llença al damunt dels estimats que queden vius quan l'ésser en qüestió passa a millor vida... passa a millor vida? com ho saps tu això?! en fi, són figues d'un altre paner... si no se sap què dir a la família, val més fer-los una abraçada o donar-los la mà i callar. "T'acompanyo al sentiment"... va home va! no s'ho creu ningú això! Jo necessito un manual d'actuació en aquests casos perquè no sé mai què fer, ni què dir; m'incomoda tant la situació que em bloquejo. Així doncs, si us moriu, el més probable és que no sàpiga què dir als vostres estimats. Perdoneu-me.
M'he desviat del tema, perdó. Ha mort sí; una llàstima. No sé si haurà deixat algun fill, ni si té parella, ni si tampoc té familiars. M'agradaria saber-ho. El cert és que en les últimes hores no ha parat de donar pel sac... estava assegut a la butaca i no ha parat de molestar; jo estudiant i ella "tacatà tacatà": Collons, deixa'm en pau! Jo no ho volia fer, de veritat... i no, no és un crim passional... jo no l'estimava; portava dies a casa, però no havíem arribat a sentir res l'un per l'altra. Tot pas enrere, ara ja és tard...
Potser quan passi a la "millor vida" que tots somniem em sabrà perdonar.
"Apa, adiós!"











Tini.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Carta a la mort



Estimada amiga,

Tant tinc a agraïr-te i a retreure’t que no sé ni per on començar… Valenta puta, que entres sense trucar la porta a destapar les vergonyes més íntimes, ningú t’ha ensenyat a preguntar quins plans tenim? Això et faria tan perfecta… Com a bona amiga, em deixes tractar-te de tu, no? Va, que penso molt en tu, i sé que em coneixes i que no em retrauràs que el temps banal se’m escapi entre tonteria i tonteria… entre –Hòstia sí!- i –Merda, era ahir?-. Sí, sóc aquesta, i perdona’m perquè de vegades em relaxo i torno enrere. Torno a disposar del temps com si només fos meu, com si mai ens haguéssim conegut.

Ara que hi penso, mai m’havia parat a escriure’t, mai havia pensat en retornar-te tot allò que m’has brindat i que tant m’ha costat d’entendre. És doncs el moment de rebre el meu retorn.

Gràcies, per ensenyar-me com ningú què signifiquen les paraules. A l’escola ho intentem això del lèxic, però els sinònims se’ns desdibuixen barroerament, i encara que ho intentem, no en sabem tant d’explicar-nos. Gràcies, per mostrar-me una cara tan digna, tan elegant i tan valenta de la Marta. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de conèixer en Josep Maria com a persona. Gràcies per haver-me fet perdre la por de les bestieses, i gràcies també per haver-me demostrat que la vida és molt senzilla. Per fer-me estar alerta que el temps passa, per recordar-me que en realitat (però en realitat dels sinònims bons, eh?), tots sóm iguals. 

Per haver-me deixat olorar el teu perfum, allà al llit de l’hospital, te’n recordes? I per haver-nos fet jugar a parlar amb mímica en un moment tant trist. Quin instant més únic… 

Per ensenyar-me a perdre. Per ajudar-me a triar què entra i què no entra a cada costat de la balança. Per haver-me ensenyat a valorar i a tenir valor, per canviar-me d’edifici prefabricat a piràmide, per fer-me ser conscient que el regal de viure requereix un esforç de vegades plaent i de vegades desagraït, però que hem d’estar alerta, no rendir-nos i no deixar-nos distreure per les minúcies del dia a dia. Per fer-me entendre que  al “i potser en el deixar-se vèncer, comença”, tristament, l'únic que li sobra és el potser.

No cometré una altra vegada l’error de ser poruga i no voler sentir allò inevitable. Protegir-me mai més serà una excusa per evitar la veritat. Ah, i gràcies per ensenyar-me a perdonar-me per això també.


Mai més l’alegria serà alegria. Ni em brillaran els ulls com abans, em deixes que t’ho retregui això? Per sempre em quedarà aquell raconet de cor on no hi ha ningú. No tornaré a estimar inconscientment perquè sé què és trobar a faltar sense remei, ni mai més tampoc m’abandonarà el dubte de qui seria jo i com m’haurien anat les coses sense tu, amb ella. Seràs cabrona? Encara goses arrancar-me un somriure pensant que -Qui sap?-. Hauries d’aprendre “maneres” que diria l’àvia.


En fi, no m’allargaré ara que se m’escapen els retrets, així que per avui, ja en tens prou. Si vols trobar-me, no em busquis més cridant en el buit. Seré… allà on sense presses em compensi cada segon. Entens que no concreti més, no? Ja seria el colmo que em trobessis massa aviat a mi també.

Apa, ens veiem… quan acabi “please”. No t’oblidis de mi, eh? Sobretot! no fotéssim el burro tampoc…

Una abraçada,

MARINA

dilluns, 17 de novembre del 2014

Fins sempre

Acaben d’arribar a casa. Els avis l’han anada a buscar a l’escola del poble del costat, on fa anys que estudia. Són dos quarts de sis de la tarda i està asseguda a la gran taula rectangular del menjador mirant la televisió. La iaia li prepara el berenar. Possiblement serà un llonguet amb farciment o unes torrades de xapata amb melmelada, paté o xocolata. L’avi ha marxat a l’hort per aprofitar les poques hores de sol que encara queden.

Després de berenar, com cada tarda, repassarà l’agenda per enllestir els deures que encara té pendents i sap que, si acaba les obligacions a una hora raonable, potser sortirà a fer una volta per la plaça amb la iaia. O li demanarà una ampolla buida de colònia, folrarà part de la taula del menjador de papers de diari i es posarà a pintar sal amb els guixos de colors. O potser faran unes partides al domino, o al parxís. O simplement “parlamentaran”, com diuen elles. També podria ser que l’avi torni d’hora a casa. En aquest cas potser l’acompanyarà fins el terrat, on donaran menjar a les gallines o arreglaran algun estri de casa al taller. També pot ser que se’n vagin junts a tancar “la tartana” al garatge. O que pelin faves al menjador. Fins i tot, si fa fred, faran foc a terra i s’hi escalfaran les mans. O potser l’avi es posarà a escriure en un full quadriculat i aprofitarà l’estona per renovar la llista de telèfons que porta a la cartera i s’està trencant. També pot ser que organitzi factures o receptes. Llavors ella s’asseurà al seu costat i contemplarà la traça amb la qual ressegueix, amb bolígraf de color blau, les lletres que ha escrit instants abans en sobres reutilitzats. Tanmateix, també pot ser que res d’això passi. Si l’avi arriba cansat s’asseurà a la seva butaca i farà la becaina. Si és així, ella se li posarà al darrere i li omplirà el cap de clips i gomes de colors sense que se n’adoni. O decidirà fer-li un crit ben fort a cau d’orella després del qual ell obrirà els ulls espantat, se la mirarà enfadat durant un instant, i tornarà ràpidament entre els braços de Morfeu.

Ella pot preveure moltes coses que compartirà amb el avis, però n’hi ha d’altres que no arribarà mai a imaginar. No sap que l’”abu” acabarà els seus dies en un llit d’hospital. No s’imagina, per res del món que, d’aquí a uns anys, aquest home rústic i geniüt la mirarà als ulls i no serà capaç de recordar qui és ni quin vincle els uneix. Li tocarà passar hores asseguda a una butaca incòmoda d’una cambra blanca i freda, mirant com aquell qui l’havia portada de la mà pel carrer i l’havia protegida ja no és capaç de valdre’s per ell mateix. Conversarà amb un adult que es comunicarà amb persones inexistents i viurà el present imaginant que encara es troba en els mateixos indrets on va començar a créixer. Aprendrà, per primera vegada, que la vida forma part de la mort i que tan natural és arribar a aquest món com abandonar-lo. I tot això ho anirà assimilant a partir d’una tarda de juny en la qual es trobarà sola a l’habitació de l’hospital i l’avi farà tres sospirs profunds abans d’abandonar, per sempre, el cos que l’embolcalla.

La iaia li serveix el berenar: unes torrades amb melmelada de préssec en un plat de vidre verd. Ella se les mira, n’agafa una i hi clava la primera mossegada ignorant que, en un futur, li haurà de comunicar a aquesta persona que sent tan propera que s’acaba de quedar viuda. El que tampoc sap és que, dos anys després de la mort de l’avi, l’esposa d’aquest entrarà al mateix hospital i allà es marcirà com ho fan les roses que cada tarda li ofereix, amb devoció, a la Mare de Déu que tenen al menjador del pis. Avui no s’imagina que la dona amb qui balla i escolta els boleros d’en Luis Miguel acabarà aïllada a causa d’un bacteri que la debilitarà fins el punt que no serà capaç de tornar a caminar, menjar, parlar o, fins i tot, somriure. Avui és impossible pensar que aquesta persona que ara està asseguda al seu costat tornarà als orígens i es convertirà en un ésser vulnerable i indefens. I a més, per desgràcia, en serà plenament conscient. I, d’aquí a uns anys, ella desitjarà que l’insuportable dolor que l’àvia pateix sigui seu. I passarà dies de tardor sencers tancada a l’hospital, mirant-la mentre dorm, fent-li companyia i ajudant-la a fer tot allò que ja ha desaprès. I no sap que arribarà un instant en el qual la iaia haurà de fer terribles esforços per seguir respirant. I serà llavors quan, juntament amb els professionals sanitaris, hauran de decidir administrar-li morfina per facilitar-li la marxa. Però també ignora que la iaia farà honor a la seva valentia i lluitarà durant dies per guanyar aquest últim duel. Dies en els quals les dues nétes li recordaran els bons moments que han viscut al seu costat, li posaran música pausada per tranquil·litzar-la, li recordaran les persones que l’esperen allà on hagi d’anar i li aconsellaran que no tingui por de deixar-se portar. I, mentre això passi, riuran d’alegria però, alhora, els ulls se’ls ompliran de llàgrimes d’impotència. I, finalment, la iaia esperarà que arribi el matí de dissabte i que hi hagi tota la família a l’habitació 321 de l’hospital per acabar amb el patiment. I a partir de llavors ja passarà a la història. I a partir de llavors començarà a formar part de l’essència de totes les persones i els llocs que freqüentava.


El plat verd ja és buit. Tanca la televisió i repassa la llarga llista de deures que encara ha de fer. Treu els llibres i les llibretes corresponents de la motxilla i comença a resoldre problemes de matemàtiques. Llavors s’haurà de posar amb anglès i coneixement del medi social. No sap, però, que per molt que s’esforci en aprendre aquests continguts, n’hi haurà d’altres que se li escaparan de les mans i els haurà d’anar adquirint sola i amb el pas dels anys. Perquè, en aquesta vida, hi ha coses que no es poden ensenyar. Coses que s’han de viure i sentir de ben a prop per poder-les entendre. Coses que, afortunadament, li arribaran quan sigui un mica més gran.

Key

dissabte, 8 de novembre del 2014

Death...

Sóc davant d’una tomba. No se quina persona hi ha enterrada. Estic ajupida plorant.
És el típic escenari de pel·lícula, una tomba grisa al terra, un dia fosc a un cementiri ple d’arbres frondosos. Estic sola o això és el que sento perquè realment només puc plorar. El cor em fa molt mal, els ulls estan cansats de deixar caure llàgrimes per una persona que no se qui és però que m’estimo molt, suposo.  De sobte, miro el meu voltant i veig a tota la meva família. No se com però me n’adono que qui està dins la tomba és me mare. Suposo que per les converses. No se què fer, em sento perduda, sola, desprotegida, vulnerable, incapaç, sense forces per tornar a la normalitat. És com si hagués perdut una part molt gran de la meva persona.

Si, xoquem molt, però no podem estar l’una sense l’altra. És qui em rep quan arribo a casa, qui s’acomiada quan marxo, qui es preocupa per mi, qui m’accepta tal i com sóc amb els meus defectes i les meves virtuts, qui em pot dir que estic boja i alhora que m’estima, qui em cuida, qui riu les meves gràcies, qui plora les meves tristeses, qui s’emociona quan m’emociono, qui m’acompanya en els moments més importants de la meva vida, bàsicament, qui ha donat la seva vida completament per mi.

És una mort sobtada, no m’he pogut fer a la idea, ha estat tot massa ràpid, no se si això és millor o pitjor que una mort païda. Estic bloquejada, no puc creure el que estic vivint. Sóc jove i no penso que em mereixi perdre la meva mare tant d’hora. Encara no ha pogut gaudir de la vida, no ha pogut fer moltes coses i jo no l’he poguda aprofitar al cent per cent. Encara no m’ha ensenyat a cosir, ni m’he apuntat les seves receptes tan bones, tampoc hem anat a veure a aquell cantant mexicà que volia veure en concert, no hem pogut portar les flors al seu difunt marit al cementiri, no hem pogut pintar el pis, no ha pogut conèixer a la meva descendència, ens han faltat fer tantes coses plegades.

I tota la culpa és meva, perquè mai tenia temps, perquè quan em deia que se sentia sola jo m’allunyava més, perquè quan estava amb ella, no estava al cent per cent. I és que sempre trobem a faltar les coses quan no les tenim.

De sobte me n’adono que sóc al llit i no al cementiri. És fosc i no se ni quina hora és ni si el que he sentit és cert o no. Tinc moltes llàgrimes seques a la meva cara i una opressió al pit que no em deixa respirar. Em fa mal tot el cos de la tensió viscuda. Ha estat tan real...

Necessito llevar-me i anar a l’habitació de me mare per comprovar si és cert que l’he perduda. Però m’envaeix la covardia, no sóc capaç perquè se que si no hi vaig encara queda l’esperança de que hagi estat un malson i pugui veure-la estirada al llit.

Em decideixo i em llevo. El meu gos em saluda i això em mig tranquil·litza perquè no estic sola però no li faig cas i vaig directa al meu objectiu. L’habitació de me mare està just al costat de la meva. Només he de sortir per la meva porta i treure el cap en direcció a l’esquerra per veure si hi és, és ben fàcil. Ho faig decidida i si, allà hi és ella, me mare, adormida. Em poso a plorar pels nervis acumulats però intento no fer soroll perquè no vull que es desperti. No em veig capaç d’explicar-li el que he somiat i preocupar-la.

Ella també està preocupada per la seva mort però està més preparada que jo perquè ha viscut quatre morts importants a la seva vida. És una dona forta i lluitadora.

Cada cop que penso en la mort, vull plorar i necessito pensar en una altra cosa. No sóc capaç.

Però crec que sé que se sent quan algú a qui estimes molt, mor. És el que sento quan me mare marxa uns dies de casa i em quedo sola. Em sento buida, sola, perduda, són sentiments molts durs.


Potser és una tonteria però des del malson d’aquell dia sempre que surto de casa m’acomiado de me mare, intento no enfadar-me amb ella i dedicar-li més temps perquè tinc por a perdre-la i no haver-li fet arribar tot l’amor que sento per ella. 

dimecres, 22 d’octubre del 2014

QUAN EL TEMPS S'ATURA

Era un dimecres, però no pas un dimecres qualsevol. Era el dia vint-i-quatre de setembre i la ciutat encara dormia després que les campanes haguessin anunciat l’arribada del migdia. La nit anterior havia anat a la platja de Bogatell amb un grup d’amigues per gaudir dels concerts d’alguns dels grups més importants del panorama musical català del moment.
El metro semblava una llauna de sardines i a la sortida van allunyar-se de l’onada de gent que marxava cap a la platja per agafar una ruta alternativa. Parlaven dels projectes que estaven iniciant, dels que tenien en ment i de tot el que havien hagut de deixat enrere per convertir-se en qui eren. Parlaven de l’avui i del demà. També recordaven el dolor que havien hagut de afrontar feia ben poc. Parlaven amb respecte i amb entusiasme però en el seu to s’hi podia reconèixer un deix de nostàlgia que es feia palès al verbalitzar les experiències passades. Parlaven fluixet i des de ben a prop. Parlaven, caminaven i despullaven la seva ànima en companyia. I la conversa els va fer perdre la noció del temps i també el sentit de l’orientació.
Quan van trepitjar la sorra per primera vegada el concert ja havia començat. La platja estava plena de parelles enamorades que feien públic el seu desig, de colles d’amics i amigues que saltaven i ballaven al ritme de la música mentre compartien glops de cervesa i també d’algunes famílies amb criatures que seien prop del mur lateral. Elles es van situar tan a prop de l’escenari com van poder, però els va resultar difícil avançar entre tota aquella gentada. Finalment es van haver de conformar mirant els components del grup a través d’una de les pantalles gegants ubicades al final del recinte. Des d’allà van cantar, ballar i riure. Com sempre que es retrobaven.
I també va ser des d’allà des d’on ella va pensar en ell. I li va enviar un missatge perquè intuïa que el tenia a prop. Les xarxes socials estaven col·lapsades i la resposta va tardar en arribar. Efectivament, les orelles de cadascun sentien la mateixa melodia, els seus cossos buscaven l’oxigen en la mateixa brisa marina i les dues parelles de peus es movien al mateix ritme. Els separaven centenars de persones, els diferents plans que les seves respectives colles d’amics havien previst per aquella mateixa nit, una allau de gent que els va impedir retrobar-se i també la decisió que ell havia pres, en aquell precís instant, de marxar cap el barri del Born. Malgrat tot, els va separar tot allò que l’endemà els tornaria a unir, perquè ell no va desaparèixer sense proposar-li de dinar plegats el dia següent. I ella ho va acceptar.

Es va despertar a una hora raonable perquè una de les seves amigues havia passat la nit a casa seva i la volia acompanyar a l’estació de ferrocarrils per explicar-li com podia tornar a casa. Era un dia festiu. Era la diada de la Mercè i la ciutat semblava adormida malgrat ja fos, gairebé, l’hora de dinar. A ella li agradava la sensació de calma que es respirava per aquells carrers que habitualment veia plens de gent a totes hores i va aprofitar el camí de tornada de l’estació per passejar pausadament en direcció a la parada de l’autobús que la portaria a casa d’ell.
Després d’equivocar-se a l’agafar el transport públic i d’haver de desfer la ruta que havia iniciat per tornar al barri de Gràcia, es va adonar que l’autobús que necessitava per arribar a la direcció que ell li havia indicat no circulava els dies festius. Semblava impossible que la cosa sortís bé, així que, veient que ja s’acostava l’hora acordada, ell va agafar la moto i la va anar a recollir per tornar, novament, al barri on tots dos vivien.
Els seus pisos respectius estaven prop de la muntanya i el bar on  van anar estava situat a una zona elevada que permetia tenir unes vistes espectaculars de gran part de la ciutat. La terrassa era àmplia i estava plena de taules i cadires metàl·liques on la gent prenia refrescos i feia el piscolabis. Van observar l’espai per trobar un lloc adient per ells i va ser en aquell instant quan van veure quelcom que els esperava, quelcom que els convidava a introduir-se en l’ambient de forma subtil. Al costat de la porta d’entrada de l’establiment hi havia un sofà negre amb grans coixins de color gris.
Van córrer perquè no els prenguessin el lloc que ja s’havien imaginat seu i van tirar-se sobre l’escuma dels seients deixant anar tot el pes del cos. El cul els quedava arran de terra. Van restar una estona en silenci, a la intempèrie, mentre miraven el cel amb els caps recolzats a la part més alta del respatller. Les cames els quedaven gairebé estirades, amb els peus tocant al paviment. Els núvols tapaven el cel i el vent els acariciava amb força les pells. No van gosar treure’s les jaquetes.

El temps s’havia aturat. Estava segura que aquell sofà havia estat testimoni de milers d’històries com la d’ells dos. Històries d’amor incondicional, de diversió i bogeria. Llegendes de forta amistat i respecte mutu. Històries de persones anònimes i senzilles, autèntiques i sinceres. Històries de gent que té clar quins són els seus orígens però no sap del tot cap on es dirigeix. Gent sensible i vulnerable. Gent apassionada, creativa, amb entusiasme i amb capacitat per creure que quelcom millor és possible. Persones polivalents. Gent amb un xic de tristesa i desesperació, a vegades. Persones amb un gran món interior. Gent amb molta necessitat d’amor i amb moltes ganes d’estimar. Gent, en definitiva, com ells dos. 

Key

... al sofà!

Bfffff... per fi a casa! Després d'haver-me inventat una línia regular de cotxe entre el meu nou pis i l'Ikea (el de Badalona sempre), per fi puc descansar... ara només queda pintar el pis, buidar les caixes, muntar el llit, muntar els armaris, muntar les cadires, muntar la taula, muntar-me la gossa, col·locar el que hi ha dins les caixes al seu futur espai, col·locar-me, decorar, extremunció i enterrament. Serà ràpid, curt i amb l'ajuda d'un Voltaren (que el meu pare diu que va molt bé per fer passar sessions heavys) sense dolor. Abans però, gaudiré d'una coca-cola ben freda acompanyada d'unes patatonetes xips (les chips d'abantes) al meu fantàstic so... MERDA! EL SOFÀ! Seré idiota! després de repassar una i altra vegada el llistat de tot el que havia de comprar, va i em deixo el puto sofà! No money, no sofà...
És dijous; al Guinarbronx els dijous és dia de... recollida. M'hauré de conformar en tenir un "sofà de dijous". Xandall, bambes, samarreta neta i a voltar pel barri. Tinc varis punts de recollida localitzats; traçaré un mapa virtual al meu cervell i a caminar!
Parada número 1: els contenidors de tocar a casa. Ni rastre de sofàs... quatre armaris desmontats (perquè la gent tira tants armaris als contenidors?), quatre peces de roba pel terra i poca cosa més. La veritat és que m'hagués anat de perles arribar i moldre a la primera parada (més que res per un tema de proximitat...).
Parada número 2: un xic més enllà de l'anterior contenidor (què en faré de dir-vos els carrers si tampoc els coneixereu...?). Premi! A mesura que m'hi vaig acostant veig que el meu premi cada cop n'és menys... un "sillon" putrefacte, d'un color més aviat lilós i amb alguns forats bastant considerables. No vull saber qui tenia aquesta rampoina a casa... passo.
Parada número 3: un xic més enllà de la parada 2 (què en faré de dir-vos...?). Ui... aquesta olor? Ah... adolescents drogant-se. Passo de llarg.
Parada número 4: un xic més enllà de la parada 3 però cada cop més a prop de casa. Un sofà, un pèl perjudicat però un sofà! Amb un parell de banys-maria a la rentadora i una mica de KH-7 (que òstia, treu la merda de per tot arreu... de fet, últimament, per dutxar-me, el faig servir com a sabó pel cos) i el tindré com nou! No vull saber si s'hi han fet gaires marranades al damunt d'aquest sofà... la meva ment perversa és capaç de dibuixar-hi molts cossos d'aspecte esvelt i preciós com també d'altres no gens agradables. En fi... la força del KH-7 s'ho emportarà...
Malgrat tenir localizat el sofà, el problema no queda resolt... com puc portar el sofà a casa? és evident que tot sol no podré portar-lo. Va, el portaré tot sol! Val, millor que el deixi al terra i pensi una alternativa abans no se'm trenqui l'esquena. Telefono a un company que sé que no viu massa lluny de casa: "Una hora i sóc aquí...". Talment com si fos un nen protegint la seva pilota de l'Espanyol signada pels jugadors catalans de la primera plantilla (...) vaig aferrar-me a aquell sofà i no el vaig deixar sol ni un moment; abraçant-lo, fent-li petons... bé això no... hem quedat que fins que no hagi passat el KH-7, res de res.
Al cap d'una hora, tal i com havia promès, va arribar el company i amb força, a banda i banda del sofà, el vam traginar fins a casa.
Ja a la seva nova ubicació vital, nèt i polit, serà partícep de moltes situacions controvertides, divertides, tristes i algun capítol que tampoc cal explicar.

Per fi me la podré muntar... i a la gossa també.








Tini.


S'ho fa

S'ho fa sola. O acompanyada.
S'ho fa escoltant música. O mirant la TV.
S'ho fa mentre llegeix. O quan dibuixa.
S'ho fa asseguda. O estirada.
S'ho fa al matí. O a la tarda.
S'ho fa a la tardor. O a l'estiu.
S'ho fa quan plou. O quan bufa la tramuntana.

Però sempre s'ho fa... al sofà!

Quim

dissabte, 11 d’octubre del 2014

ELS SOFÀS

ELS SOFÀS 
Sofàs, gran dilema. De sofàs n’hi ha de moltes tipologies, amb formes i materials diferents. Chaiselongue, de raconera, senzill, butaques, de dues, tres, quatre places, de pell, de roba sintètica, de pell girada, polipell amb funda, sense funda, amb manta o sense, amb coixins o sense, etc.

Tot i que no ho sembli a primera vista, un sofà diu molt d’una casa, en definitiva, diu molt d’una persona o família. Hi ha sofàs impol·luts i freds a on no seuries mai, n’hi ha d’altres que reflecteixen clarament que a la casa hi habiten animals de companyia, tot ple de pèls i amb aquella olor característica que fan els animalons. Són aquests sofàs que si vas vestit de negre i t’asseus, quan t’aixeques la roba s’ha tornat beige o blanca. D’altres sofàs porten a terme la funció de penjador de roba o de posa objectes.
En funció del sofà que sigui et convidaran a dormir, a llegir o a no trepitjar-los mai a la vida. Jo puc dir que quan m’estiro per dormir a un sofà que no és el meu, vol dir que tinc molta confiança i això només em passa a casa mon germà.   

Un sofà a una casa és vital, igual que una taula de menjador. Però quan penso en sofàs se’m vénen a sobre molts dubtes.
El primer gran dubte és... un sofà és per seure o per estirar-se com si fos un llit?
Doncs les dues coses, la qüestió rau en si estàs acompanyat o no i quin tipus d’acompanyament és. Quan estàs sol, t’estires, quan estàs acompanyat per persones de poca confiança seus tan artificialment que estaries deu mil vegades més còmode a una cadira de ferro, dura i freda. Quan l’acompanyament és protagonitzat per una persona de molta confiança només cal decidir qui posa els peus a sobre de qui.
El segon gran dubte que em plantejo és... a un sofà s’hi pot menjar o no? Suposo que en aquest cas és similar al que li passa a una persona fumadora quan es compra un cotxe nou, al principi no fuma però ho acabarà fent. Amb aquesta resposta em responc a mi mateixa el dubte de si a un sofà s’hi pot fumar o no.
El tercer dubte és... com la gent aconsegueix que un sofà estigui lliure d’objectes? Si teniu la resposta agrairia que m’ho comentéssiu més que res perquè en el meu cas sento un impuls incontrolable per deixar-hi coses.
El quart dubte és... quan sabem que s’ha de canviar el sofà de casa? Quan ens agafa mal d’esquena? Quan està destrossat per les nostres mascotes que tant estimem però que mataríem a moments? Quan fem remodelació i ja no ens combina amb els mobles? És una tasca difícil aquesta de saber exactament el moment de renovació d’un sofà.
A més a més, el moment de llençar un sofà provoca sentiments d’angoixa i tristesa alhora perquè s’han viscut molts moments i ens pensem que el sofà ja forma part de les nostres vides i hem d’iniciar un procés de dol.
Tot i que sabem que el millor que podem fer és llençar-lo al carrer el dia dels trastos i que els gossos s’hi pixin a sobre fins que ho vinguin a recollir, sempre se’ns acudeix donar-li a algú altre. És com si volguéssim traspassar el nostre dolor a altres persones. Suposo que té a veure amb el que comenten els psicòlegs en relació a que el dolor compartit es fa més suportable.

Jo vaig canviar el meu sofà quan vaig descobrir un os que tenia entre el final de l’esquena i l’inici del cul i que encara no havia tingut el plaer de conèixer-lo. El que sol passar és que aquest os t’adorm tot cul, fent que adoptis unes postures gens naturals que es podrien incloure al catàleg del Kamasutra. La qüestió és que és un os tan central que el que acaba provocant és que el dolor es contagiï a la resta d’ossos que l’envolten.

Hi ha una cosa que fem les persones que em sorprèn molt. Per què comprem sofàs tan bonics si acabem posant la funda més horrible que hem trobat a la botiga de xinesos? No seria més intel·ligent comprar un sofà horrible i cobrir-lo amb una funda preciosa?  

El sofà és d’aquelles coses que un dia o altre, sense saber perquè, te n’acabes empenedint d’haver-lo comprat i et produeix tanta vergonya acceptar la teva errada que no ho compartiràs amb ningú mai a la vida i portaràs en silenci la teva frustració.
Per això penso que la compra de sofàs hauria de ser com la compra de roba, és a dir, que amb el tiquet es puguin canviar.

A mi els sofàs em desperten tendresa perquè he viscut molts moments de la meva vida. De fet la nostra generació es diferencia de la dels nostres pares i mares pel fet que nosaltres hem viscut amb sofà i ells i elles no.
Tinc molts records als sofàs de casa meva. Un d’aquests records és quan veia “Bola de drac” amb mon germà o quan jugàvem plegats a naus espacials o quan veia sèries d’adolescents. De fet, és a la infància i a l’adolescència quan es consumeix més televisió. Quan surts de l’adolescència, la televisió passa a ser més una acompanyant i el consum global es realitza de forma online.
Un altre record que posseeixo és una anècdota que us explicaré a continuació.
Quan jo era petita, tenia dues cries de hàmster que portava a tot arreu. Un dia a la meva torre durant les vacances de Nadal estava veient la televisió al sofà de pell marró molt vell que hi havia al menjador. Tenia els dos hàmsters a la mà i recordo que em despistava i després no els trobava per enlloc. No se com, però el sofà tenia uns forats per on un rosegador podia endinsar-se a l’interior d’aquest. Quan de sobte em vaig adonar que no tenia els hàmsters a prop meu em va fer un salt el cor perquè els vaig començar a buscar i no els trobava. De sobte vaig començar a veure uns embalums que es movien i em vaig adonar que eren els meus petitons. Se’m va ancorar al cor una gran angoixa perquè no sabia com els podia treure d’allà ni per on havien aconseguit entrar-hi. Finalment ells van poder sortir i des de llavors, mai més vaig veure la televisió alhora que tenia els hàmsters a les meves mans.
  
Els moments de sofà els recordo molt positivament. Sobretot m’agrada estirar-me a l’hivern quan fa fred en companyia de la meva mare i el meu gos. Tota tapada amb la manta, fent la migdiada i sabent que no tinc coses a fer. És per a mi un moment màgic que no canviaria per res del món.

I és que els sofàs suporten moltes coses, persones alienes al nucli familiar que dormen esporàdicament amb olor a alcohol i fum de tabac, objectes diversos que posicionem durant uns dies, animals eufòrics per poder pujar-hi, converses de llargues hores, migdiades que per la seva extensió deixen de ser migdiades, gasos, menjars, sexe, amor, riures, llàgrimes, angoixes... i no ens n’adonem que també necessiten que tinguem cura d’ells.

Per tant, la meva sentència és que igual que els gossos s’assemblen als amos, amb els sofàs passa el mateix i si n’hem de comprar un, pense-m’ho bé i tinguem cura d’ell, que els sofàs també es netegen!

Raquel Díez Nievas