Fins sempre

Acaben d’arribar a casa. Els avis l’han anada a buscar a l’escola del poble del costat, on fa anys que estudia. Són dos quarts de sis de la tarda i està asseguda a la gran taula rectangular del menjador mirant la televisió. La iaia li prepara el berenar. Possiblement serà un llonguet amb farciment o unes torrades de xapata amb melmelada, paté o xocolata. L’avi ha marxat a l’hort per aprofitar les poques hores de sol que encara queden.

Després de berenar, com cada tarda, repassarà l’agenda per enllestir els deures que encara té pendents i sap que, si acaba les obligacions a una hora raonable, potser sortirà a fer una volta per la plaça amb la iaia. O li demanarà una ampolla buida de colònia, folrarà part de la taula del menjador de papers de diari i es posarà a pintar sal amb els guixos de colors. O potser faran unes partides al domino, o al parxís. O simplement “parlamentaran”, com diuen elles. També podria ser que l’avi torni d’hora a casa. En aquest cas potser l’acompanyarà fins el terrat, on donaran menjar a les gallines o arreglaran algun estri de casa al taller. També pot ser que se’n vagin junts a tancar “la tartana” al garatge. O que pelin faves al menjador. Fins i tot, si fa fred, faran foc a terra i s’hi escalfaran les mans. O potser l’avi es posarà a escriure en un full quadriculat i aprofitarà l’estona per renovar la llista de telèfons que porta a la cartera i s’està trencant. També pot ser que organitzi factures o receptes. Llavors ella s’asseurà al seu costat i contemplarà la traça amb la qual ressegueix, amb bolígraf de color blau, les lletres que ha escrit instants abans en sobres reutilitzats. Tanmateix, també pot ser que res d’això passi. Si l’avi arriba cansat s’asseurà a la seva butaca i farà la becaina. Si és així, ella se li posarà al darrere i li omplirà el cap de clips i gomes de colors sense que se n’adoni. O decidirà fer-li un crit ben fort a cau d’orella després del qual ell obrirà els ulls espantat, se la mirarà enfadat durant un instant, i tornarà ràpidament entre els braços de Morfeu.

Ella pot preveure moltes coses que compartirà amb el avis, però n’hi ha d’altres que no arribarà mai a imaginar. No sap que l’”abu” acabarà els seus dies en un llit d’hospital. No s’imagina, per res del món que, d’aquí a uns anys, aquest home rústic i geniüt la mirarà als ulls i no serà capaç de recordar qui és ni quin vincle els uneix. Li tocarà passar hores asseguda a una butaca incòmoda d’una cambra blanca i freda, mirant com aquell qui l’havia portada de la mà pel carrer i l’havia protegida ja no és capaç de valdre’s per ell mateix. Conversarà amb un adult que es comunicarà amb persones inexistents i viurà el present imaginant que encara es troba en els mateixos indrets on va començar a créixer. Aprendrà, per primera vegada, que la vida forma part de la mort i que tan natural és arribar a aquest món com abandonar-lo. I tot això ho anirà assimilant a partir d’una tarda de juny en la qual es trobarà sola a l’habitació de l’hospital i l’avi farà tres sospirs profunds abans d’abandonar, per sempre, el cos que l’embolcalla.

La iaia li serveix el berenar: unes torrades amb melmelada de préssec en un plat de vidre verd. Ella se les mira, n’agafa una i hi clava la primera mossegada ignorant que, en un futur, li haurà de comunicar a aquesta persona que sent tan propera que s’acaba de quedar viuda. El que tampoc sap és que, dos anys després de la mort de l’avi, l’esposa d’aquest entrarà al mateix hospital i allà es marcirà com ho fan les roses que cada tarda li ofereix, amb devoció, a la Mare de Déu que tenen al menjador del pis. Avui no s’imagina que la dona amb qui balla i escolta els boleros d’en Luis Miguel acabarà aïllada a causa d’un bacteri que la debilitarà fins el punt que no serà capaç de tornar a caminar, menjar, parlar o, fins i tot, somriure. Avui és impossible pensar que aquesta persona que ara està asseguda al seu costat tornarà als orígens i es convertirà en un ésser vulnerable i indefens. I a més, per desgràcia, en serà plenament conscient. I, d’aquí a uns anys, ella desitjarà que l’insuportable dolor que l’àvia pateix sigui seu. I passarà dies de tardor sencers tancada a l’hospital, mirant-la mentre dorm, fent-li companyia i ajudant-la a fer tot allò que ja ha desaprès. I no sap que arribarà un instant en el qual la iaia haurà de fer terribles esforços per seguir respirant. I serà llavors quan, juntament amb els professionals sanitaris, hauran de decidir administrar-li morfina per facilitar-li la marxa. Però també ignora que la iaia farà honor a la seva valentia i lluitarà durant dies per guanyar aquest últim duel. Dies en els quals les dues nétes li recordaran els bons moments que han viscut al seu costat, li posaran música pausada per tranquil·litzar-la, li recordaran les persones que l’esperen allà on hagi d’anar i li aconsellaran que no tingui por de deixar-se portar. I, mentre això passi, riuran d’alegria però, alhora, els ulls se’ls ompliran de llàgrimes d’impotència. I, finalment, la iaia esperarà que arribi el matí de dissabte i que hi hagi tota la família a l’habitació 321 de l’hospital per acabar amb el patiment. I a partir de llavors ja passarà a la història. I a partir de llavors començarà a formar part de l’essència de totes les persones i els llocs que freqüentava.

El plat verd ja és buit. Tanca la televisió i repassa la llarga llista de deures que encara ha de fer. Treu els llibres i les llibretes corresponents de la motxilla i comença a resoldre problemes de matemàtiques. Llavors s’haurà de posar amb anglès i coneixement del medi social. No sap, però, que per molt que s’esforci en aprendre aquests continguts, n’hi haurà d’altres que se li escaparan de les mans i els haurà d’anar adquirint sola i amb el pas dels anys. Perquè, en aquesta vida, hi ha coses que no es poden ensenyar. Coses que s’han de viure i sentir de ben a prop per poder-les entendre. Coses que, afortunadament, li arribaran quan sigui un mica més gran.

Key