Sóc davant d’una tomba. No se quina persona hi ha enterrada. Estic ajupida
plorant.
És el típic escenari de pel·lícula, una tomba grisa al terra, un dia fosc a
un cementiri ple d’arbres frondosos. Estic sola o això és el que sento perquè
realment només puc plorar. El cor em fa molt mal, els ulls estan cansats de
deixar caure llàgrimes per una persona que no se qui és però que m’estimo molt,
suposo. De sobte, miro el meu voltant i
veig a tota la meva família. No se com però me n’adono que qui està dins la
tomba és me mare. Suposo que per les converses. No se què fer, em sento
perduda, sola, desprotegida, vulnerable, incapaç, sense forces per tornar a la
normalitat. És com si hagués perdut una part molt gran de la meva persona.
Si, xoquem molt, però no podem estar l’una sense l’altra. És qui em rep
quan arribo a casa, qui s’acomiada quan marxo, qui es preocupa per mi, qui
m’accepta tal i com sóc amb els meus defectes i les meves virtuts, qui em pot
dir que estic boja i alhora que m’estima, qui em cuida, qui riu les meves
gràcies, qui plora les meves tristeses, qui s’emociona quan m’emociono, qui
m’acompanya en els moments més importants de la meva vida, bàsicament, qui ha
donat la seva vida completament per mi.
És una mort sobtada, no m’he pogut fer a la idea, ha estat tot massa ràpid,
no se si això és millor o pitjor que una mort païda. Estic bloquejada, no puc
creure el que estic vivint. Sóc jove i no penso que em mereixi perdre la meva
mare tant d’hora. Encara no ha pogut gaudir de la vida, no ha pogut fer moltes
coses i jo no l’he poguda aprofitar al cent per cent. Encara no m’ha ensenyat a
cosir, ni m’he apuntat les seves receptes tan bones, tampoc hem anat a veure a
aquell cantant mexicà que volia veure en concert, no hem pogut portar les flors
al seu difunt marit al cementiri, no hem pogut pintar el pis, no ha pogut
conèixer a la meva descendència, ens han faltat fer tantes coses plegades.
I tota la culpa és meva, perquè mai tenia temps, perquè quan em deia que se
sentia sola jo m’allunyava més, perquè quan estava amb ella, no estava al cent
per cent. I és que sempre trobem a faltar les coses quan no les tenim.
De sobte me n’adono que sóc al llit i no al cementiri. És fosc i no se ni
quina hora és ni si el que he sentit és cert o no. Tinc moltes llàgrimes seques
a la meva cara i una opressió al pit que no em deixa respirar. Em fa mal tot el
cos de la tensió viscuda. Ha estat tan real...
Necessito llevar-me i anar a l’habitació de me mare per comprovar si és
cert que l’he perduda. Però m’envaeix la covardia, no sóc capaç perquè se que
si no hi vaig encara queda l’esperança de que hagi estat un malson i pugui
veure-la estirada al llit.
Em decideixo i em llevo. El meu gos em saluda i això em mig tranquil·litza
perquè no estic sola però no li faig cas i vaig directa al meu objectiu.
L’habitació de me mare està just al costat de la meva. Només he de sortir per
la meva porta i treure el cap en direcció a l’esquerra per veure si hi és, és ben
fàcil. Ho faig decidida i si, allà hi és ella, me mare, adormida. Em poso a
plorar pels nervis acumulats però intento no fer soroll perquè no vull que es
desperti. No em veig capaç d’explicar-li el que he somiat i preocupar-la.
Ella també està preocupada per la seva mort però està més preparada que jo
perquè ha viscut quatre morts importants a la seva vida. És una dona forta i
lluitadora.
Cada cop que penso en la mort, vull plorar i necessito pensar en una altra
cosa. No sóc capaç.
Però crec que sé que se sent quan algú a qui estimes molt, mor. És el que
sento quan me mare marxa uns dies de casa i em quedo sola. Em sento buida,
sola, perduda, són sentiments molts durs.
Potser és una tonteria però des del malson d’aquell dia sempre que surto de
casa m’acomiado de me mare, intento no enfadar-me amb ella i dedicar-li més temps
perquè tinc por a perdre-la i no haver-li fet arribar tot l’amor que sento per
ella.
