dissabte, 29 de novembre del 2014

La no-mort

I si la mort no existís?

I si allò que anomenem "mort" fos només un final d'un cos, d'una màquina, que és on habita durant un temps la nostra essència?

I si som quelcom més que un cos físic que es desgasta fins que mort?

I si després de deixar el cos actual aquesta essència tornés a un altre cos?

I si venim a un cos humà fins que transcendim a una altra dimensió o realitat o fins que tornem a començar un nou cicle de vides (mineral, animal...)

I si la mort deixés de fer-nos respecte, deixés de frustrar-nos i de fer-nos por?

I si la mort fos un viure diferent?

La mort com a vida? No em feu cas, dec estar sonat.

Quim

dimecres, 26 de novembre del 2014

Apa, adiós!

Al final ha traspassat... ha resistit fins on ha pogut, però al final s'ha rendit. Suposo que al cap i a la fi, és el que tocava; tants productes químics havien de passar factura... 
Ara podria començar a engegar el discurset de "Déu l'hagi perdonada..." o el "Bon vent i barca nova!". Que per cert, sabeu què vol dir aquesta expressió? és realment molt crua... la barca vindria a ser la caixa de morts i el vent doncs... un "apa, adiós!". Quin munt de merda es llença al damunt dels estimats que queden vius quan l'ésser en qüestió passa a millor vida... passa a millor vida? com ho saps tu això?! en fi, són figues d'un altre paner... si no se sap què dir a la família, val més fer-los una abraçada o donar-los la mà i callar. "T'acompanyo al sentiment"... va home va! no s'ho creu ningú això! Jo necessito un manual d'actuació en aquests casos perquè no sé mai què fer, ni què dir; m'incomoda tant la situació que em bloquejo. Així doncs, si us moriu, el més probable és que no sàpiga què dir als vostres estimats. Perdoneu-me.
M'he desviat del tema, perdó. Ha mort sí; una llàstima. No sé si haurà deixat algun fill, ni si té parella, ni si tampoc té familiars. M'agradaria saber-ho. El cert és que en les últimes hores no ha parat de donar pel sac... estava assegut a la butaca i no ha parat de molestar; jo estudiant i ella "tacatà tacatà": Collons, deixa'm en pau! Jo no ho volia fer, de veritat... i no, no és un crim passional... jo no l'estimava; portava dies a casa, però no havíem arribat a sentir res l'un per l'altra. Tot pas enrere, ara ja és tard...
Potser quan passi a la "millor vida" que tots somniem em sabrà perdonar.
"Apa, adiós!"











Tini.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Carta a la mort



Estimada amiga,

Tant tinc a agraïr-te i a retreure’t que no sé ni per on començar… Valenta puta, que entres sense trucar la porta a destapar les vergonyes més íntimes, ningú t’ha ensenyat a preguntar quins plans tenim? Això et faria tan perfecta… Com a bona amiga, em deixes tractar-te de tu, no? Va, que penso molt en tu, i sé que em coneixes i que no em retrauràs que el temps banal se’m escapi entre tonteria i tonteria… entre –Hòstia sí!- i –Merda, era ahir?-. Sí, sóc aquesta, i perdona’m perquè de vegades em relaxo i torno enrere. Torno a disposar del temps com si només fos meu, com si mai ens haguéssim conegut.

Ara que hi penso, mai m’havia parat a escriure’t, mai havia pensat en retornar-te tot allò que m’has brindat i que tant m’ha costat d’entendre. És doncs el moment de rebre el meu retorn.

Gràcies, per ensenyar-me com ningú què signifiquen les paraules. A l’escola ho intentem això del lèxic, però els sinònims se’ns desdibuixen barroerament, i encara que ho intentem, no en sabem tant d’explicar-nos. Gràcies, per mostrar-me una cara tan digna, tan elegant i tan valenta de la Marta. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de conèixer en Josep Maria com a persona. Gràcies per haver-me fet perdre la por de les bestieses, i gràcies també per haver-me demostrat que la vida és molt senzilla. Per fer-me estar alerta que el temps passa, per recordar-me que en realitat (però en realitat dels sinònims bons, eh?), tots sóm iguals. 

Per haver-me deixat olorar el teu perfum, allà al llit de l’hospital, te’n recordes? I per haver-nos fet jugar a parlar amb mímica en un moment tant trist. Quin instant més únic… 

Per ensenyar-me a perdre. Per ajudar-me a triar què entra i què no entra a cada costat de la balança. Per haver-me ensenyat a valorar i a tenir valor, per canviar-me d’edifici prefabricat a piràmide, per fer-me ser conscient que el regal de viure requereix un esforç de vegades plaent i de vegades desagraït, però que hem d’estar alerta, no rendir-nos i no deixar-nos distreure per les minúcies del dia a dia. Per fer-me entendre que  al “i potser en el deixar-se vèncer, comença”, tristament, l'únic que li sobra és el potser.

No cometré una altra vegada l’error de ser poruga i no voler sentir allò inevitable. Protegir-me mai més serà una excusa per evitar la veritat. Ah, i gràcies per ensenyar-me a perdonar-me per això també.


Mai més l’alegria serà alegria. Ni em brillaran els ulls com abans, em deixes que t’ho retregui això? Per sempre em quedarà aquell raconet de cor on no hi ha ningú. No tornaré a estimar inconscientment perquè sé què és trobar a faltar sense remei, ni mai més tampoc m’abandonarà el dubte de qui seria jo i com m’haurien anat les coses sense tu, amb ella. Seràs cabrona? Encara goses arrancar-me un somriure pensant que -Qui sap?-. Hauries d’aprendre “maneres” que diria l’àvia.


En fi, no m’allargaré ara que se m’escapen els retrets, així que per avui, ja en tens prou. Si vols trobar-me, no em busquis més cridant en el buit. Seré… allà on sense presses em compensi cada segon. Entens que no concreti més, no? Ja seria el colmo que em trobessis massa aviat a mi també.

Apa, ens veiem… quan acabi “please”. No t’oblidis de mi, eh? Sobretot! no fotéssim el burro tampoc…

Una abraçada,

MARINA

dilluns, 17 de novembre del 2014

Fins sempre

Acaben d’arribar a casa. Els avis l’han anada a buscar a l’escola del poble del costat, on fa anys que estudia. Són dos quarts de sis de la tarda i està asseguda a la gran taula rectangular del menjador mirant la televisió. La iaia li prepara el berenar. Possiblement serà un llonguet amb farciment o unes torrades de xapata amb melmelada, paté o xocolata. L’avi ha marxat a l’hort per aprofitar les poques hores de sol que encara queden.

Després de berenar, com cada tarda, repassarà l’agenda per enllestir els deures que encara té pendents i sap que, si acaba les obligacions a una hora raonable, potser sortirà a fer una volta per la plaça amb la iaia. O li demanarà una ampolla buida de colònia, folrarà part de la taula del menjador de papers de diari i es posarà a pintar sal amb els guixos de colors. O potser faran unes partides al domino, o al parxís. O simplement “parlamentaran”, com diuen elles. També podria ser que l’avi torni d’hora a casa. En aquest cas potser l’acompanyarà fins el terrat, on donaran menjar a les gallines o arreglaran algun estri de casa al taller. També pot ser que se’n vagin junts a tancar “la tartana” al garatge. O que pelin faves al menjador. Fins i tot, si fa fred, faran foc a terra i s’hi escalfaran les mans. O potser l’avi es posarà a escriure en un full quadriculat i aprofitarà l’estona per renovar la llista de telèfons que porta a la cartera i s’està trencant. També pot ser que organitzi factures o receptes. Llavors ella s’asseurà al seu costat i contemplarà la traça amb la qual ressegueix, amb bolígraf de color blau, les lletres que ha escrit instants abans en sobres reutilitzats. Tanmateix, també pot ser que res d’això passi. Si l’avi arriba cansat s’asseurà a la seva butaca i farà la becaina. Si és així, ella se li posarà al darrere i li omplirà el cap de clips i gomes de colors sense que se n’adoni. O decidirà fer-li un crit ben fort a cau d’orella després del qual ell obrirà els ulls espantat, se la mirarà enfadat durant un instant, i tornarà ràpidament entre els braços de Morfeu.

Ella pot preveure moltes coses que compartirà amb el avis, però n’hi ha d’altres que no arribarà mai a imaginar. No sap que l’”abu” acabarà els seus dies en un llit d’hospital. No s’imagina, per res del món que, d’aquí a uns anys, aquest home rústic i geniüt la mirarà als ulls i no serà capaç de recordar qui és ni quin vincle els uneix. Li tocarà passar hores asseguda a una butaca incòmoda d’una cambra blanca i freda, mirant com aquell qui l’havia portada de la mà pel carrer i l’havia protegida ja no és capaç de valdre’s per ell mateix. Conversarà amb un adult que es comunicarà amb persones inexistents i viurà el present imaginant que encara es troba en els mateixos indrets on va començar a créixer. Aprendrà, per primera vegada, que la vida forma part de la mort i que tan natural és arribar a aquest món com abandonar-lo. I tot això ho anirà assimilant a partir d’una tarda de juny en la qual es trobarà sola a l’habitació de l’hospital i l’avi farà tres sospirs profunds abans d’abandonar, per sempre, el cos que l’embolcalla.

La iaia li serveix el berenar: unes torrades amb melmelada de préssec en un plat de vidre verd. Ella se les mira, n’agafa una i hi clava la primera mossegada ignorant que, en un futur, li haurà de comunicar a aquesta persona que sent tan propera que s’acaba de quedar viuda. El que tampoc sap és que, dos anys després de la mort de l’avi, l’esposa d’aquest entrarà al mateix hospital i allà es marcirà com ho fan les roses que cada tarda li ofereix, amb devoció, a la Mare de Déu que tenen al menjador del pis. Avui no s’imagina que la dona amb qui balla i escolta els boleros d’en Luis Miguel acabarà aïllada a causa d’un bacteri que la debilitarà fins el punt que no serà capaç de tornar a caminar, menjar, parlar o, fins i tot, somriure. Avui és impossible pensar que aquesta persona que ara està asseguda al seu costat tornarà als orígens i es convertirà en un ésser vulnerable i indefens. I a més, per desgràcia, en serà plenament conscient. I, d’aquí a uns anys, ella desitjarà que l’insuportable dolor que l’àvia pateix sigui seu. I passarà dies de tardor sencers tancada a l’hospital, mirant-la mentre dorm, fent-li companyia i ajudant-la a fer tot allò que ja ha desaprès. I no sap que arribarà un instant en el qual la iaia haurà de fer terribles esforços per seguir respirant. I serà llavors quan, juntament amb els professionals sanitaris, hauran de decidir administrar-li morfina per facilitar-li la marxa. Però també ignora que la iaia farà honor a la seva valentia i lluitarà durant dies per guanyar aquest últim duel. Dies en els quals les dues nétes li recordaran els bons moments que han viscut al seu costat, li posaran música pausada per tranquil·litzar-la, li recordaran les persones que l’esperen allà on hagi d’anar i li aconsellaran que no tingui por de deixar-se portar. I, mentre això passi, riuran d’alegria però, alhora, els ulls se’ls ompliran de llàgrimes d’impotència. I, finalment, la iaia esperarà que arribi el matí de dissabte i que hi hagi tota la família a l’habitació 321 de l’hospital per acabar amb el patiment. I a partir de llavors ja passarà a la història. I a partir de llavors començarà a formar part de l’essència de totes les persones i els llocs que freqüentava.


El plat verd ja és buit. Tanca la televisió i repassa la llarga llista de deures que encara ha de fer. Treu els llibres i les llibretes corresponents de la motxilla i comença a resoldre problemes de matemàtiques. Llavors s’haurà de posar amb anglès i coneixement del medi social. No sap, però, que per molt que s’esforci en aprendre aquests continguts, n’hi haurà d’altres que se li escaparan de les mans i els haurà d’anar adquirint sola i amb el pas dels anys. Perquè, en aquesta vida, hi ha coses que no es poden ensenyar. Coses que s’han de viure i sentir de ben a prop per poder-les entendre. Coses que, afortunadament, li arribaran quan sigui un mica més gran.

Key

dissabte, 8 de novembre del 2014

Death...

Sóc davant d’una tomba. No se quina persona hi ha enterrada. Estic ajupida plorant.
És el típic escenari de pel·lícula, una tomba grisa al terra, un dia fosc a un cementiri ple d’arbres frondosos. Estic sola o això és el que sento perquè realment només puc plorar. El cor em fa molt mal, els ulls estan cansats de deixar caure llàgrimes per una persona que no se qui és però que m’estimo molt, suposo.  De sobte, miro el meu voltant i veig a tota la meva família. No se com però me n’adono que qui està dins la tomba és me mare. Suposo que per les converses. No se què fer, em sento perduda, sola, desprotegida, vulnerable, incapaç, sense forces per tornar a la normalitat. És com si hagués perdut una part molt gran de la meva persona.

Si, xoquem molt, però no podem estar l’una sense l’altra. És qui em rep quan arribo a casa, qui s’acomiada quan marxo, qui es preocupa per mi, qui m’accepta tal i com sóc amb els meus defectes i les meves virtuts, qui em pot dir que estic boja i alhora que m’estima, qui em cuida, qui riu les meves gràcies, qui plora les meves tristeses, qui s’emociona quan m’emociono, qui m’acompanya en els moments més importants de la meva vida, bàsicament, qui ha donat la seva vida completament per mi.

És una mort sobtada, no m’he pogut fer a la idea, ha estat tot massa ràpid, no se si això és millor o pitjor que una mort païda. Estic bloquejada, no puc creure el que estic vivint. Sóc jove i no penso que em mereixi perdre la meva mare tant d’hora. Encara no ha pogut gaudir de la vida, no ha pogut fer moltes coses i jo no l’he poguda aprofitar al cent per cent. Encara no m’ha ensenyat a cosir, ni m’he apuntat les seves receptes tan bones, tampoc hem anat a veure a aquell cantant mexicà que volia veure en concert, no hem pogut portar les flors al seu difunt marit al cementiri, no hem pogut pintar el pis, no ha pogut conèixer a la meva descendència, ens han faltat fer tantes coses plegades.

I tota la culpa és meva, perquè mai tenia temps, perquè quan em deia que se sentia sola jo m’allunyava més, perquè quan estava amb ella, no estava al cent per cent. I és que sempre trobem a faltar les coses quan no les tenim.

De sobte me n’adono que sóc al llit i no al cementiri. És fosc i no se ni quina hora és ni si el que he sentit és cert o no. Tinc moltes llàgrimes seques a la meva cara i una opressió al pit que no em deixa respirar. Em fa mal tot el cos de la tensió viscuda. Ha estat tan real...

Necessito llevar-me i anar a l’habitació de me mare per comprovar si és cert que l’he perduda. Però m’envaeix la covardia, no sóc capaç perquè se que si no hi vaig encara queda l’esperança de que hagi estat un malson i pugui veure-la estirada al llit.

Em decideixo i em llevo. El meu gos em saluda i això em mig tranquil·litza perquè no estic sola però no li faig cas i vaig directa al meu objectiu. L’habitació de me mare està just al costat de la meva. Només he de sortir per la meva porta i treure el cap en direcció a l’esquerra per veure si hi és, és ben fàcil. Ho faig decidida i si, allà hi és ella, me mare, adormida. Em poso a plorar pels nervis acumulats però intento no fer soroll perquè no vull que es desperti. No em veig capaç d’explicar-li el que he somiat i preocupar-la.

Ella també està preocupada per la seva mort però està més preparada que jo perquè ha viscut quatre morts importants a la seva vida. És una dona forta i lluitadora.

Cada cop que penso en la mort, vull plorar i necessito pensar en una altra cosa. No sóc capaç.

Però crec que sé que se sent quan algú a qui estimes molt, mor. És el que sento quan me mare marxa uns dies de casa i em quedo sola. Em sento buida, sola, perduda, són sentiments molts durs.


Potser és una tonteria però des del malson d’aquell dia sempre que surto de casa m’acomiado de me mare, intento no enfadar-me amb ella i dedicar-li més temps perquè tinc por a perdre-la i no haver-li fet arribar tot l’amor que sento per ella.