Carta a la mort

Estimada amiga,

Tant tinc a agraïr-te i a retreure’t que no sé ni per on començar… Valenta puta, que entres sense trucar la porta a destapar les vergonyes més íntimes, ningú t’ha ensenyat a preguntar quins plans tenim? Això et faria tan perfecta… Com a bona amiga, em deixes tractar-te de tu, no? Va, que penso molt en tu, i sé que em coneixes i que no em retrauràs que el temps banal se’m escapi entre tonteria i tonteria… entre –Hòstia sí!- i –Merda, era ahir?-. Sí, sóc aquesta, i perdona’m perquè de vegades em relaxo i torno enrere. Torno a disposar del temps com si només fos meu, com si mai ens haguéssim conegut.

Ara que hi penso, mai m’havia parat a escriure’t, mai havia pensat en retornar-te tot allò que m’has brindat i que tant m’ha costat d’entendre. És doncs el moment de rebre el meu retorn.

Gràcies, per ensenyar-me com ningú què signifiquen les paraules. A l’escola ho intentem això del lèxic, però els sinònims se’ns desdibuixen barroerament, i encara que ho intentem, no en sabem tant d’explicar-nos. Gràcies, per mostrar-me una cara tan digna, tan elegant i tan valenta de la Marta. Gràcies per haver-me donat l’oportunitat de conèixer en Josep Maria com a persona. Gràcies per haver-me fet perdre la por de les bestieses, i gràcies també per haver-me demostrat que la vida és molt senzilla. Per fer-me estar alerta que el temps passa, per recordar-me que en realitat (però en realitat dels sinònims bons, eh?), tots sóm iguals. 

Per haver-me deixat olorar el teu perfum, allà al llit de l’hospital, te’n recordes? I per haver-nos fet jugar a parlar amb mímica en un moment tant trist. Quin instant més únic… 

Per ensenyar-me a perdre. Per ajudar-me a triar què entra i què no entra a cada costat de la balança. Per haver-me ensenyat a valorar i a tenir valor, per canviar-me d’edifici prefabricat a piràmide, per fer-me ser conscient que el regal de viure requereix un esforç de vegades plaent i de vegades desagraït, però que hem d’estar alerta, no rendir-nos i no deixar-nos distreure per les minúcies del dia a dia. Per fer-me entendre que  al “i potser en el deixar-se vèncer, comença”, tristament, l'únic que li sobra és el potser.

No cometré una altra vegada l’error de ser poruga i no voler sentir allò inevitable. Protegir-me mai més serà una excusa per evitar la veritat. Ah, i gràcies per ensenyar-me a perdonar-me per això també.

Mai més l’alegria serà alegria. Ni em brillaran els ulls com abans, em deixes que t’ho retregui això? Per sempre em quedarà aquell raconet de cor on no hi ha ningú. No tornaré a estimar inconscientment perquè sé què és trobar a faltar sense remei, ni mai més tampoc m’abandonarà el dubte de qui seria jo i com m’haurien anat les coses sense tu, amb ella. Seràs cabrona? Encara goses arrancar-me un somriure pensant que -Qui sap?-. Hauries d’aprendre “maneres” que diria l’àvia.

En fi, no m’allargaré ara que se m’escapen els retrets, així que per avui, ja en tens prou. Si vols trobar-me, no em busquis més cridant en el buit. Seré… allà on sense presses em compensi cada segon. Entens que no concreti més, no? Ja seria el colmo que em trobessis massa aviat a mi també.

Apa, ens veiem… quan acabi “please”. No t’oblidis de mi, eh? Sobretot! no fotéssim el burro tampoc…

Una abraçada,

MARINA