Obro els ulls. Que estrany que no m’hagi despertat l’alarma... Miro cap a
la tauleta de nit i busco el despertador. Merda! M’he adormit! Merda! Corre!
Merda! Merda! Merda!
Surto del llit i em dirigeixo, corrent, al lavabo. M’assec a la tassa del
vàter i començo a fer pipí, amb l’agradable sensació d’alliberar-me de la
pressió que, fins ara, m’oprimia l’abdomen
(i encara sort d’això perquè, sinó, encara no m’hauria despertat). Em disposo a
agafar paper per eixugar-me i... Sorpresa! No n’hi ha. Merda! Comencem bé el
dia. Total, que decideixo despullar-me, encara asseguda a la tassa del vàter, i
faig un salt cap a la dutxa. I, com no podia ser d’una altra manera, avui totes
les companyes de pis s’han rentat el cos i la llarga melena abans de sortir de
casa i, per tant, a mi em toca fer el mateix, però amb una lleugera diferència:
la temperatura de l’aigua no és tèbia i agradable sinó que és similar a la dels
fiords de Noruega durant el mes de febrer. Genial...!
Surto de la dutxa i torno, corrent, cap a l’habitació. Obro l’armari i
agafo una de les samarretes que més m’agraden. Em desfaig de la tovallola que
porto enrotllada al cos i em poso la roba interior en un temps de rècord. Ja estic
vestida! Em miro al mirall i descobreixo que la samarreta té tres taques just
sobre el pit i no puc presentar-me així. Meravellós...! Obro, de nou, la porta
de l’armari i començo a treure peces de roba que no combinen, ni de conya, amb
els pantalons que porto posats. La roba vola per l’habitació, ocupant part del
llit i del terra. Finalment, apareix la samarreta que buscava. Bé! Me la poso i
em torno a mirar al mirall. Dono per bona la imatge que em retorna. Som-hi!
Tinc cinc minuts, així que torno al lavabo per assecar-me el cabell i
rentar-me les dents. L’assecador sembla de joguina així que, sense pensar-ho
dos cops, renuncio a la meva melena suau i vaporosa per sortir al carrer amb
els cabells molls i enganxats al clatell. Passo directament a la segona tasca. Torno
a l’habitació i agafo la bossa i la jaqueta. Em dirigeixo a la porta per marxar.
El mòbil! El porto a sobre? Inspecciono la bossa, les butxaques i no el trobo. Torno
a l’habitació, que està més desendreçada que mai. Veig el telèfon sobre el llit.
L’agafo i marxo.
Camino amb rapidesa cap el carrer principal, mirant a un cantó i a l’altre.
Necessito un taxi amb urgència per demorar-me el mínim possible. No en veig
cap. Segueixo avançant per la vorera a un ritme frenètic. Esquivo gent gran,
cotxets i bancs. I, de sobte, la cama dreta em rellisca i estic a punt de
caure. M’aturo. Miro avall. Tinc un pastís de color marró enganxat a la sabata.
Millor, impossible! I ara com ho faré per treure tota aquesta merda d’aquí?
M’acosto a l’extrem de la vorera i començo a moure la sola de la sabata amunt i
avall, dissimuladament. Vull plorar.
La cursa d’obstacles segueix. Mentre m’estic netejant la sabata i miro
l’horitzó en busca de l’anhelat taxi, em comencen a caure gotes al cap i a
l’esquena. Bravo! Tu tens paraigua? Perquè jo tampoc. Em poso la caputxa i
decideixo abandonar la tasca de neteja per seguir el meu objectiu. I una taca
groga i negra apareix al final del carrer i es fa cada vegada més gran. Aixeco
el braç i el taxi s’atura. Entro a la part posterior de l’automòbil intentant
que el meu peu dret no toqui ni la tapisseria ni la catifa del vehicle. Cito la
direcció al conductor, que arrufa el nas a causa de la catipén que desprenc i,
ben aviat, ens comencem a moure.
Quina casualitat, tots els semàfors que trobem pel camí estan en vermell.
Decideixo relaxar-me, respirar profundament i deixar la ment en blanc però avui
m’és impossible perquè, si faig això, alliberaré la meva cama dreta, deixaré el
taxi impregnat de merda i el conductor es recordarà, per sempre més, de la meva
família. Agafo el mòbil i miro l’hora. Error! Vaig vint minuts tard. Què faig?
Merda!!!!
El cotxe s’atura en un altre semàfor. Estem davant de la Monumental.
Després dels dos minuts d’espera més llargs de la meva vida, el color vermell
deixa pas al verd. El taxista posa la primera i prem l’accelerador sense
adonar-se que el cotxe del davant encara està parat. Sento un cop que em
sacseja cap endavant i no puc evitar recolzar el meu peu dret sobre la tapisseria
de la part posterior del seient del copilot. Fiasco! Torno a la meva posició
inicial i començo a sentir botzines i més botzines que no paren de sonar.
Del cotxe del davant en surt un home d’uns quaranta anys, alt i cepat, amb
ulleres de sol i uns músculs tan desenvolupats que pateixo pels teixits de la
seva samarreta de màniga curta. Avança, amb pas ferm, sota la pluja i s’acosta
tranquil·lament a la finestra del conductor del taxi. Quan aquest abaixa el
vidre i es disposa a parlar, el senyor anabolitzant
comença a cridar en un idioma que no entenc. El seu to és cada vegada més brusc
i s’ajunta amb els tocs incessants dels clàxons de les desenes de cotxes que
tenim al darrere. Vull desaparèixer. Em tapo ben fort les orelles amb la
intensió d’esvair el neguit que m’acompanya des que ha començat el dia.
Les botzines segueixen sonant sense descans. Les veus es van difuminant. Els
clàxons no s’aturen. La imatge desapareix. Els conductors segueixen protestant.
Obro els ulls.
Paro el despertador.
Encara estirada al llit, recordo tota l’aventura i dono gràcies que hagi
estat un somni perquè estic segura que, en aquestes circumstàncies, si hagués
decidit tornar a casa m’hagués adonat que les meves claus restaven immòbils sobre
l’escriptori de la meva habitació.
Key
